L’origen de la primera serra vertical dirigida per una roda hidràulica la trobem en l’època dels romans però no va ser fins als inicis de l’edat mitjana que es va desenvolupar i utilitzar.
El mecanisme d’avançament automàtic que les serradores tenen i que serveix per fer avançar el tronc al llarg de la serra per poder-lo tallar, no se sap certament en quin moment es va aplicar, però trobem un manuscrit datat del segle XIII, fet per Villard de Honnecourt, on s’hi representava un sistema d’avançament molt rudimentari utilitzant un mecanisme basat en una roda de lleves. Però, l’any 1470, Francisco Giorgio va dissenyar una serradora completa amb un mecanisme automàtic molt semblant, pràcticament idèntic, al de les serradores del segle passat. Tot i això, durant molt de temps l’home va fer avançar el tronc manualment i no va ser fins al segle XVIII on a la Península Ibèrica es començà a aplicar el nou sistema, que en el Pallars no va ser utilitzat fins a finals de segle XVIII i inicis del XIX.
Durant la postguerra espanyola moltes serradores de les Valls d’Àneu varen ser reconstruïdes i també se’n van construir de noves. El declivi va arribar a partir dels anys cinquanta i seixanta amb la construcció de centrals hidroelèctriques, que van modificar el cabal del riu i que produïen electricitat per a les noves serres de cinta elèctrica, un altre factor també va ser l’arribada per carretera de nous productes als pobles que substituïen la fusta en la construcció, i paral·lelament a aquest dos factors, els serradors es trobaven també amb el problema que obtenir fulles de serra del mateix model que el de les malmeses era molt complicat i el fet de no poder-les substituir va fer que no pugessin treballar la fusta amb la màxima qualitat i per tant no poder-la vendre. Tot plegat va fer que les serradores haguessin de tancar.
A hores d’ara no hi ha cap serradora hidràulica que tingui un funcionament mecànic i de serratge tal i com el coneixien els serradors del segle passat i tot i que trobem alguna serradora reconstruïda, com per exemple la de Alós d’Isil o la d’Àreu (aquesta però no es troba a la Vall d’Àneu però si al Pallars), i que son utilitzades com a museu i per a fer conèixer el funcionament d’aquestes construccions, la majoria de serradores de la Vall d’Àneu estan en perill de desaparèixer i en un estat molt decadent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada